Marc Colell (Barcelona, 1975) treballa com a professor a l’institut El Pedró de l’Escala on viu amb la família des de fa més de dues dècades, amb una «pausa» de cinc anys a l’Argentina, país d’on és la seva dona, concretament, de La Pampa. Aquest és també l’escenari de la novel·la Las crines (Siruela) amb la qual Colell ha guanyat el premi Café Gijón 2025, un dels més antics i prestigiosos de l’Estat espanyol creat l’any 1949 per Fernando Fernán Gómez. Quan parlem per aquesta entrevista, l’escriptor explica que just acaba de rebre un exemplar de la segona edició del seu llibre. Se’l veu feliç. No és per menys, ja que fa poc menys de dos mesos que Las crines va aterrar a les llibreries i l’acollida entre els lectors realment ha estat molt bona.
Marc Colell (Barcelona, 1975) treballa com a professor a l’institut El Pedró de l’Escala on viu amb la família des de fa més de dues dècades, amb una «pausa» de cinc anys a l’Argentina, país d’on és la seva dona, concretament, de La Pampa. Aquest és també l’escenari de la novel·la Las crines (Siruela) amb la qual Colell ha guanyat el premi Café Gijón 2025, un dels més antics i prestigiosos de l’Estat espanyol creat l’any 1949 per Fernando Fernán Gómez. Quan parlem per aquesta entrevista, l’escriptor explica que just acaba de rebre un exemplar de la segona edició del seu llibre. Se’l veu feliç. No és per menys, ja que fa poc menys de dos mesos que Las crines va aterrar a les llibreries i l’acollida entre els lectors realment ha estat molt bona.
Marc Colell (Barcelona, 1975) treballa com a professor a l’institut El Pedró de l’Escala on viu amb la família des de fa més de dues dècades, amb una «pausa» de cinc anys a l’Argentina, país d’on és la seva dona, concretament, de La Pampa. Aquest és també l’escenari de la novel·la Las crines (Siruela)amb la qual Colell ha guanyat el premi Café Gijón 2025, un dels més antics i prestigiosos de l’Estat espanyol creat l’any 1949 per Fernando Fernán Gómez. Quan parlem per aquesta entrevista, l’escriptor explica que just acaba de rebre un exemplar de la segona edició del seu llibre. Se’l veu feliç. No és per menys, ja que fa poc menys de dos mesos que Las crines va aterrar a les llibreries i l’acollida entre els lectors realment ha estat molt bona.. El premi et dona molta visibilitat de cop, és clar. Hi ha molta gent que vol llegir el llibre, que s’interessa.. Sí, vaig enviar el llibre, però feia tres anys seguits que l’enviava.. Sí, i el jurat, en la intimitat, em va comentar que portava dos anys arribant als últims tres finalistes. Ara ja no ho faig, perquè ja tinc editorial, però he estat uns deu anys enviant a concursos tots els llibres que tenia.. Una cada any. De fet, les tenia les tres escrites quan vaig començar a publicar i no hi havia manera, perquè el món del llibre és molt difícil, sobretot d’entrar. I ara que hi he entrat, doncs, ja està. És a dir, ja no envio més a concursos (somriu).. Sí. El va fundar Fernando Fernán Gómez i l’han guanyat gent com Leonardo Padura (1995), Carmen Martín Gaite (1954)… És molt prestigiós i respecte altres premis, que estan molt arreglats, com el Nadal, aquest és dels que es manté amb molta categoria, perquè tothom sap que és un premi que el dona un jurat de prestigi i prou. Jo no ho sabia. De fet, estava passejant per l’Escala i em van trucar, me’l van donar, i l’endemà a les 9 havia d’estar a Siruela en una roda de premsa, al Café Gijón.. Sí, perquè els altres dos llibres es van publicar amb una editorial molt bona, però més petita, i sempre penses que li han agradat a l’editor, a la correctora i han tingut molt bones crítiques, però aquest jurat és de luxe total.. A vegades, un mai és profeta a la seva terra.. A Catalunya, amb el tema del català, passa una mica. Però jo escric en castellà perquè em sento més còmode i prou. Aquesta és una pregunta que a vegades em fan aquí, a Catalunya, només, i em costa de contestar perquè realment no sé la resposta. M’hi trobo més a gust, tot i que la meva llengua és el català, el castellà també ho és a nivell literari. De fet, la llengua literària no deixa de ser un artifici, és com una tècnica, com si fos pintura a l’oli. I amb la llengua, no sé per què m’ha vingut el castellà. De vegades escric en català, però poesia, per mi, perquè és una llengua que m’encanta, també, però no la domino a nivell literari. No m’hi trobo.. Un llibre que a mi em va fascinar quan el vaig llegir. La literatura gauchesca, doncs, m’ajuda també a agafar el pols del paisatge, en profunditat. És una literatura que m’hi he acostat i em va fer entrar també en un lèxic i en una cosa de camp molt interessant.. Es crea com un pont amb una literatura que, en realitat, no desapareix al llarg del temps. Podria haver posat una cita d’un autor argentí més actual, perquè m’agrada molt la literatura argentina, és molt rica. Hi ha escriptors de ciutat, de Buenos Aires, que són potser els més famosos, però després hi ha autors de la gran província de Buenos Aires, que m’han encantat i que continuo llegint.. La meva dona és argentina, però ens vam conèixer a Flaçà. D’això en fa vint anys. A l’Escala vam tenir dos fills i després vam estar-nos cinc anys vivint a l’Argentina.. Sí, anomeno l’Empordà a la novel·la i aquesta diferència amb el paisatge de La Pampa, que és diferent, on hi ha pobles, evidentment, però entre poble i poble, hi ha una cosa deshabitada i gegant, que aquí no existeix. Per això, hi ha moments a la novel·la que parlen d’aquesta diferència: que aquí tot està poblat, d’alguna manera, encara que hi ha natura, hi ha boscos, mentre que allà és una immensitat que s’obre entre les cases.. És veritat, pot ser que la meva amiga sigui la meva dona. En el meu cas, però, quan ens vam conèixer de seguida vam fer un viatge. O sigui, que no va ser tan així, però sí que els mesos que vam estar, com a parella al principi, sense haver anat mai a l’Argentina, és veritat que ella em va començar a parlar molt o que jo vaig començar a prendre mate, fer lectures, escoltar música, com tota una xarxa cultural que un té abans d’anar a un lloc.. Hi tinc una vinculació molt gran, sobretot, de caire emocional, perquè hi tinc molta gent estimada i és un lloc que em segueixo estimant molt i que, per a mi, representa moltes coses a nivell personal. Vaig fer moure aquest home cap allà, en un viatge de descobriment amb el qual, al principi, potser espera trobar-se sol i, a poc a poc, veu que s’ha de vincular amb una gent que coneix, uns veïns que van sorgint. És un viatge, al final, de descobriment i de persones, de companyia. Hi ha un paisatge que ell descobreix com un territori nou a explorar. A vegades, se sent com un explorador perquè va sol, també, però, finalment, troba persones. Les novel·les sempre van de persones i de comunicació entre persones.. Cert, perquè hi ha una pèrdua que sempre implica un trobar, trobar coses quan un viatja. És veritat que aquest és un territori que no és turístic. Jo hi vaig viure molts anys i no vaig veure mai cap turista. Sí algun turista de Buenos Aires, perquè el lloc on està ambientat el llibre, que és un poble real o una recreació d’un poble, té un riu, hi passa el riu Salado. I, a vegades hi ha turistes de Buenos Aires, porteños, que van a pescar. Era l’únic turisme que hi havia. És un territori que realment, si tu hi vas, tens aquesta doble sensació de descobriment, perquè no és un lloc trepitjat, sinó que és un lloc on realment sents que estàs descobrint que ets l’única persona estrangera que hi ha.. Hi ha una pèrdua que sempre implica un trobar, trobar coses quan un viatja». És un lloc molt maco, molt exuberant, amb una natura encara molt poc trepitjada. A vegades la gent, quan escolta la paraula La Pampa ho confon amb la Patagonia i La Pampa és un lloc molt fèrtil, molt verd i no és desèrtic, com es diu. A la literatura gauchesca l’anomenen el desert, però no és tal, perquè és absolutament fèrtil, ple d’animals i amb una vegetació exuberant.. És com que li vol i li dol. És un paisatge que l’impressiona molt, el busca, perquè surt a caminar, a veure coses, i va descobrint-les paulatinament. No volia fer un llibre com una guia turística i tampoc un llibre com folklòric, sinó que volia que el personatge s’anés trobant-se amb coses i de vegades, fins i tot, no sabés explicar-les o anomenar-les. Així, potser veu un ocell que li encanta i no sap com es diu. I ho vaig voler deixar així, encara que jo, com a escriptor, coneixés aquell nom. Era una manera d’acompanyar el personatge, que passés per la novel·la i anés descobrint coses i quedessin algunes incomplertes. A mi m’interessa molt això amb literatura. Treballar l’el·lipsis, que hi hagi detalls que no s’expliquen, que no es poden explicar, que ni tan sols el narrador ho sap o el protagonista.. A la literatura gauchesca anomenen La Pampa el desert, però no és tal, perquè és absolutament fèrtil, ple d’animals i amb una vegetació exuberant». Potser quan la vaig escriure, uns deu anys enrere, no tenia telèfon intel·ligent encara, sí el de botonets. Així que és una època indefinida, no es diu quan passa l’acció, el temps extern no s’anomena. Dona la sensació de baixar la velocitat. Que ell li escrigui una col·lecció de cartes a l’amiga que li ha deixat la casa, dóna una tornada a una intimitat i potser també a una lentitud, perquè tenim la sensació, els lectors -així m’ho han dit- o potser era un propòsit meu, de posar-me al costat del protagonista i veure pràcticament com està escrivint aquestes cartes i ficar-me dins del seu ritme intern.. El que m’interessava és que fossin vertaders, que tinguessin com una entitat en si, que no fossin arquetípics, ni planers, sinó uns personatges amb una vida pròpia. Hi ha un pastor mig embogit; la filla d’un pastor que viu reclosa; un noi que és més potentat, el fill d’un estanciero… Ell se’ls va trobant i, a poc a poc, s’hi ha de vincular i, d’alguna manera, n’ha de tenir cura, també. Llavors és una novel·la que parla de la cura, de l’acompanyament, a vegades incomplert o fallit, però un acompanyament que es va donant.. Ell arrossega una orfendat, una soledat i un dol molt profunds i, llavors, practica aquesta cura, de vegades amb qui pot, com pot, de manera incompleta, fugint, acostant-se, les dues coses. És veritat que recorda, doncs, una infantesa dolorosa on hagués volgut potser tenir un amor més exclusiu que no va tenir. Es troba bambolejant a la vida, a rodolons.. És el capítol més divertit, potser. Almenys recordo que em vaig divertir escrivint-lo, i a vegades això també es nota a l’hora de llegir. És un llibre fosc, però que alterna també entre la foscor, a vegades representada pels espais tancats com la quinta, la cova, i una luminositat i una obertura que també representa aquest conèixer la gent, poder-se divertir en algun moment o viure la vida amb una certa distància, amb una certa ironia. I aquest capítol concret és una mica més pintoresc.. Ell demana un cavall a aquest noi que coneix, l’Alfonso, per cuidar-lo. Però no demana un cavall jove, que és el que s’espera quan algú vol un cavall. Ni el gaucho ho acaba d’entendre i primer li porta un cavall jove, d’aquests molt briosos, i ell li fa canviar perquè diu que necessita un cavall vell, tranquil, pacífic, d’aquests tan mansos. Llavors li porta aquest cavall que es diu Potricox i passen coses. Ell, però només el vol per tenir-lo i potser per desfer-se d’un altre cavall que forma part també dels seus malsons que surt també a la novel·la.. En el meu llibre anterior, El bozal, també en surten molts. Me’n m vaig adonant, a poc a poc, d’això perquè no és que vulgui escriure tant sobre gossos, m’agraden, en tinc un, però sobretot el que vull escriure és sempre sobre persones i quan surten animals als meus llibres sempre són metàfora d’alguna persona, d’algun tipus de vinculació.. Sí, la meva dèria a l’hora d’escriure és l’oració. Em porta de bòlit l’ús de la paraula, de la frase, de l’oració, de la cadència, la musicalitat. Certament busco una qualitat molt acurada amb el llenguatge. No m’importa tant explicar una gran història com escriure cada dia i escriure pràcticament com una qüestió d’artesania, d’un acabat musical poètic, tot i que sigui prosa. No és una prosa poètica exactament perquè és una prosa narrativa, és a dir, explico coses constantment però sí que m’agrada molt que les paraules arribin amb una suavitat i amb uns recursos literaris que permetin intentar parlar d’una prosa amb una qualitat buscada.. No m’importa tant explicar una gran història com escriure cada dia i escriure pràcticament com una qüestió d’artesania, d’un acabat musical poètic, tot i que sigui prosa». No ho sé. En el meu cas es tracta d’una necessitat i no sé ben bé d’on surt. Hi ha escriptors que escriuen per molts motius. Uns, per un gaudi i d’altres ho fan com una mena d’ofici o de distracció, potser perquè han idealitzat molt altres escriptors. La meva vinculació amb la paraula és més aviat d’una necessitat absoluta. Jo necessito escriure cada dia i si no escric durant uns dies sento un malestar profund com si em faltés alguna cosa, llavors he de tornar a enganxar-me a la paraula. Per això escric pels racons. Ara he pensat: tinc una hora i mitja i si l’entrevista dura cinquanta minuts en quedaran vint per escriure i si vaig al súper i veig que encara tinc una hora per fer el sopar em quedo al garatge del súper escrivint deu minuts.. Ho porto així. En el meu cas és per una necessitat, però no sé ben bé d’on prové, és un misteri també per mi.. Molts anys abans d’escriure. Em recordo a mi quan era adolescent llegint llibres que, en aquell moment, em van fascinar. Era una qüestió pràcticament física. Jo llegia llibres i déia que no hi havia res més important a la vida que poder fer allò. Estava convençut que em dedicaria a això i que podria escriure llibres i no sé ben bé per què pensava que ho podria fer, perquè és una cosa difícil, però estava convençut. I potser, a vegades, a la vida només cal estar convençut d’alguna cosa.. He treballat molts anys a escoles concertades i fa un parell d’anys vaig treure les oposicions de la pública i vaig tenir la sort d’entrar a l’Escala. No tinc plaça definitiva, però de moment porto dos anys i hi estic molt bé.. Els escriptors, en general, no viuen dels llibres. Aquest any i prou, jo diria que ho hagués pogut fer perquè vaig guanyar un premi que estava ben dotat i perquè ara em van sortir bolos. Així que aquest any seria l’únic que hagués pogut sobreviure dels llibres, però els anys anteriors no i els anys futurs no ho crec, tampoc, perquè això va com va.. No, penso que el fet de tenir una feina fixa, ser professor, per exemple, et permet també certa llibertat. Jo escric el que vull i prou. I penso que si he arribat aquí també és per no haver tingut tampoc tanta pressa o tanta dèria, simplement escriure, desenvolupar la teva literatura i poder viure d’una altra feina. Hi ha gent que pensa que el fet de treballar d’una altra cosa treu tot el temps per escriure. Jo penso una mica al revés. Evidentment, el fet de treballar et treu vuit hores cada dia o el que sigui, però després, amb el temps que tens, pots escriure el que realment vols perquè el teu sou o el teu dia a dia no depèn d’això.. Vaig escriure molt, tres llibres sencers i sense haver conegut mai ni un escriptor, ni un editor ni un agent literari, pràcticament a ningú. Després vaig fer el salt perquè realment pensava que havia de sortir, creia que estava escrivint bé i ja em pesaven molt els llibres al calaix. Realment, els últims anys he conegut un munt de gent i estic coneixent un munt de persones del món de l’escriptura i de l’edició.. Vaig escriure molt, tres llibres sencers i sense haver conegut mai ni un escriptor, ni un editor ni un agent literari, pràcticament a ningú». M’he emportat una gran sorpresa perquè tot i que és un món on hi ha, algunes vegades, algun mal rotllo i gelosies, el 99% de la gent que he conegut és molt maca, molt oberta i molt generosa. La meva editorial anterior, Ya lo dijo Casimiro Parker, que és de Madrid és una gent meravellosa. A Siruela, que és una editorial més gran i important, la gent és molt maca i càlida. I, després, altres escriptors que m’han ajudat molt o escriptores que jo tenia com molt lluny. És el cas de Marta Sanz que em va fer la frase pel llibre, però és que cada llibre que he escrit m’ha fet una carta dient-me com li havia agradat analitzar-los. Per mi, ella era, i continua essent, una super escriptora. També he trobat gent que ha fet gestos de generositat molt grans que no tenien per què fer, perquè jo no era ningú ni tinc contactes -els contactes són ells- ni cap empresa ni cap editorial. Són persones que m’han presentat llibres i que han estat molt càlids amb mi. També el món dels llibreters. A Madrid presento sempre a la llibreria Alberti i a Barcelona a la NoLlegiu i m’he trobat amb gent molt generosa.. Va arribant, tot i que l’Argentina està en un moment molt difícil en l’àmbit polític i econòmic i el llibre és un objecte que és molt car i implica una despesa més gran. Tot i que és veritat que hi ha la versió e-book i la gent també pot comprar més fàcilment.. Cada mirada és diferent, però m’agrada molt tenir aquesta mirada. La lectura dels lectors i lectores argentins que em van arribant és molt important també perquè és gent que viu allà i encara que siguin de Buenos Aires coneixen, han voltat. M’interessa la seva mirada perquè s’hi reconeixen en el llibre, aquesta aproximació sensorial, la llum, els colors. M’interessa que els llibres siguin molt plàstics, que la mirada sigui molt real, com viure en una pel·lícula. Molts lectors em diuen que veuen les imatges, que s’hi troben, que realment viuen dins del llibre.. Molt. El relat em sembla un gènere molt prestigiós i molt difícil perquè té una particularitat i és que cada un implica una despesa narrativa molt gran, perquè cada vegada has d’escollir un punt de vista, una veu, que és el que costa més aconseguir. Amb la novel·la, un cop has trobat el punt de vista, és difícil mantenir-lo, però no és com en un relat, on t’ho jugues tot com en una pinzellada. Les novel·les impliquen, sobretot, una altra inversió mental. A vegades escric relats per descansar d’escriure novel·la, perquè sé que en dos o tres dies o en una setmana el culmino, és com una explosió. La novel·la implica un viatge que et demana molt més i que has d’anar cuidant.
