Miquel Duran (Vilabertran, 1954) explica que ell volia ser geòleg, però va acabar essent pintor i gravador. Ha practicat aquest ofici durant més de quaranta anys i no s’ha aturat perquè, admet ser «un il·lús». Es mou en un món, el de la pintura, absolutament anacrònic i analògic, però no se’n pot desfer: «No faig servir la IA per a res, faig coses que no s’han d’endollar, però, en canvi, tenen llum i moviment». Segons ell, allò que ha canviat «és la mirada de l’espectador». Absorbits per les pantalles que vomiten informació sense aturador i enganxats a l’scroll addictiu, la pintura «requereix lentitud, calma, una observació pausada», hàbits que ja pocs practiquen. L’avantatge, creu, és la seva llarga durabilitat perquè, confessa, «intento fer una obra que generi moltes connexions i que formi part de la teva vida per sempre». Ell sent que fa «una cosa real» i posa en dubte que «mai una màquina pugui pintar un quadre amb intenció, que no sigui reaprès». Per reafirmar-ho, Miquel Duran presenta fins al 9 d’agost, a la sala Can Viola de Maçanet de Cabrenys, sota el títol de tard en tard, una sèrie de pintures fetes sobre tela i a l’oli, una tècnica que ja no es practica massa i a la que ell ha retornat perquè la percep com molt agraïda. Ho ha fet intencionadament. Diu voler treballar «l’error humà».
Miquel Duran (Vilabertran, 1954) explica que ell volia ser geòleg, però va acabar essent pintor i gravador. Ha practicat aquest ofici durant més de quaranta anys i no s’ha aturat perquè, admet ser «un il·lús». Es mou en un món, el de la pintura, absolutament anacrònic i analògic, però no se’n pot desfer: «No faig servir la IA per a res, faig coses que no s’han d’endollar, però, en canvi, tenen llum i moviment». Segons ell, allò que ha canviat «és la mirada de l’espectador». Absorbits per les pantalles que vomiten informació sense aturador i enganxats a l’scroll addictiu, la pintura «requereix lentitud, calma, una observació pausada», hàbits que ja pocs practiquen. L’avantatge, creu, és la seva llarga durabilitat perquè, confessa, «intento fer una obra que generi moltes connexions i que formi part de la teva vida per sempre». Ell sent que fa «una cosa real» i posa en dubte que «mai una màquina pugui pintar un quadre amb intenció, que no sigui reaprès». Per reafirmar-ho, Miquel Duran presenta fins al 9 d’agost, a la sala Can Viola de Maçanet de Cabrenys, sota el títol de tard en tard, una sèrie de pintures fetes sobre tela i a l’oli, una tècnica que ja no es practica massa i a la que ell ha retornat perquè la percep com molt agraïda. Ho ha fet intencionadament. Diu voler treballar «l’error humà».
Miquel Duran (Vilabertran, 1954) explica que ell volia ser geòleg, però va acabar essent pintor i gravador. Ha practicat aquest ofici durant més de quaranta anys i no s’ha aturat perquè, admet ser «un il·lús». Es mou en un món, el de la pintura, absolutament anacrònic i analògic, però no se’n pot desfer: «No faig servir la IA per a res, faig coses que no s’han d’endollar, però, en canvi, tenen llum i moviment». Segons ell, allò que ha canviat «és la mirada de l’espectador». Absorbits per les pantalles que vomiten informació sense aturador i enganxats a l’scroll addictiu, la pintura «requereix lentitud, calma, una observació pausada», hàbits que ja pocs practiquen. L’avantatge, creu, és la seva llarga durabilitat perquè, confessa, «intento fer una obra que generi moltes connexions i que formi part de la teva vida per sempre». Ell sent que fa «una cosa real» i posa en dubte que «mai una màquina pugui pintar un quadre amb intenció, que no sigui reaprès». Per reafirmar-ho, Miquel Duran presenta fins al 9 d’agost, a la sala Can Viola de Maçanet de Cabrenys, sota el títol de tard en tard, una sèrie de pintures fetes sobre tela i a l’oli, una tècnica que ja no es practica massa i a la que ell ha retornat perquè la percep com molt agraïda. Ho ha fet intencionadament. Diu voler treballar «l’error humà».Miquel Duran sent que pertany al que ell anomena Escola de pintura figuerenca. / Jordi MeliAquell desig inicial de ser geòleg, a Miquel Duran se li va incrustar dins i, de fet, les seves obres en són el resultat patent. També de la passió íntima per conèixer el món caminant que el lliga als estius d’infantesa quan els pares l’enviaven a Lliurona i Bassegoda i on el contacte amb la natura era directe, absolut, un aprenentatge que ara els hi agraeix infinitament. Així, les peces que presenta a Maçanet estan dividides en estrats que es van alineant. Són la interpretació del que ell ha vist, ha estat i ha assimilat. «He vist pedreres de marbre a Carrara que són d’una abstracció brutal, una meravella absoluta», descriu. Caminar durant dies, diu, et fa entrar «en una dimensió especial, amarant-te de l’entorn al qual tu li ets del tot indiferent i que et fa sentir vulnerable». Treballar l’entorn l’ha dut a connectar amb el que ell defineix com a escola figuerenca del paisatge, en la qual inclou aquells que considera referents com Ramon Reig, Bonaterra, Bech de Careda, entre altres, «tota aquella gent que ha fet meravelles amb l’Empordà». Ell s’ha decantat per l’abstracció a través dels estrats, que donen l’opció a lectures infinites. Això li ha permès estalviar-se «fer postals».Els estrats que imagina Miquel Duran en les seves obres atrapen a l’espectador. / Jordi MeliEl procés de creació de Miquel Duran és lent: «Camino, prenc notes, vaig a l’estudi, em submergeixo en el quadre que faig, medito molt, vaig molt lent. He fet quadres que m’han durat anys, els vaig mirant
