«Des que vaig començar a estudiar -als Fossos el setembre del 1939- els llibres van ser la meva dèria, els vaig estimar pel que explicaven, però en Miquel Plana (1943-2012) va ensenyar-me que, a més a més, els llibres també podien ser un objecte meravellós, una obra d’art fantàstica», explica Domènec Moli (Figueres, 1933), periodista, escriptor i impressor, qui ha volgut, després d’una dècada de la seva desaparició, retre-li homenatge a Miquel Plana, l’amic, pintor, gravador i dibuixant, «un dels valors més importants del nostre temps en el món de la cultura», un dels bibliòfils més prestigiosos de l’Estat que va arribar a editar fins a cent cinquanta títols. Ho ha fet escrivint el llibre Miquel Plana que l’Ajuntament d’Olot acaba de publicar.
«Des que vaig començar a estudiar -als Fossos el setembre del 1939- els llibres van ser la meva dèria, els vaig estimar pel que explicaven, però en Miquel Plana (1943-2012) va ensenyar-me que, a més a més, els llibres també podien ser un objecte meravellós, una obra d’art fantàstica», explica Domènec Moli (Figueres, 1933), periodista, escriptor i impressor, qui ha volgut, després d’una dècada de la seva desaparició, retre-li homenatge a Miquel Plana, l’amic, pintor, gravador i dibuixant, «un dels valors més importants del nostre temps en el món de la cultura», un dels bibliòfils més prestigiosos de l’Estat que va arribar a editar fins a cent cinquanta títols. Ho ha fet escrivint el llibre Miquel Plana que l’Ajuntament d’Olot acaba de publicar.
«Des que vaig començar a estudiar -als Fossos el setembre del 1939- els llibres van ser la meva dèria, els vaig estimar pel que explicaven, però en Miquel Plana (1943-2012) va ensenyar-me que, a més a més, els llibres també podien ser un objecte meravellós, una obra d’art fantàstica», explica Domènec Moli (Figueres, 1933), periodista, escriptor i impressor, qui ha volgut, després d’una dècada de la seva desaparició, retre-li homenatge a Miquel Plana, l’amic, pintor, gravador i dibuixant, «un dels valors més importants del nostre temps en el món de la cultura», un dels bibliòfils més prestigiosos de l’Estat que va arribar a editar fins a cent cinquanta títols. Ho ha fet escrivint el llibre Miquel Plana que l’Ajuntament d’Olot acaba de publicar.. «En Miquel va dedicar tota la seva vida a la bibliofília i no hi ha ningú més, ni al país ni a Europa, que hagi fet una obra com la d’ell», remarca Domènec Moli qui descriu a Plana com «un autèntic creador de llibres». Seguint la idea renaixentista, l’objectiu de la bibliofília «és fer l’obra total», en aquest cas, «el millor llibre» que uneixi «el millor text, el millor paper, les millors impressions i reproduccions en obra original». Que Miquel Plana ho aconseguís s’explica, afirma Moli, perquè ell era «el continuador d’un llegat», com ho és ara el seu fill, Elies Plana.. Domènec Moli mostrant alguns dels exemplars que conserva la biblioteca de Figueres. / Cristina Vilà. Domènec Moli no obvia com de «complicat» és crear un llibre de bibliòfil. «En Miquel els feia des de l’inici: ideava el llibre i buscava l’escriptor i l’il·lustrador on fos», rememora. Ell mateix en va ser un. De fet, escrivint el llibre ha constatat que cada dècada Plana anava ampliant el radi d’acció: als anys setanta eren creadors d’Olot; als vuitanta d’arreu de les comarques gironines i als noranta ja va fer el salt a Barcelona. Entre aquests: Salvador Espriu, Jaume Pla, Manuel de Pedrolo, Jaume Miravitlles, Miquel Martí i Pol, Modest Cuixart, Antoni Pitxot i Josep Maria Tharrats. Miquel Plana va arribar a editar «obres corals» que aglutinaren més de quaranta artistes. «Tenia una virtut: sempre feia amics», conclou. També entre els destinataris d’aquests volums creats amb «una dedicació artesana i artística». «Ell va connectar amb les millors figures del món de les lletres i la il·lustració», diu Moli sense amagar l’admiració profunda que sentia, per «la seva voluntat i força».. «Miquel Plana era autodidacta, un innovador que no es conformava amb el que hi havia». Miquel Plana, que va exposar les seves creacions a la Biblioteca Nacional de España, a Madrid, i a la Universitat Sorbonne de París, va aprendre part dels secrets a la impremta de Josep Congost. Més tard, es va establir a Olot pel seu compte amb un taller de gravat: «Era autodidacta, un innovador que no es conformava amb el que hi havia. Va arribar a inventar la lito òfset». Als inicis agafava encàrrecs, entre ells, de Joan Pons i del Dau al Set, fins que es va posar a imprimir, sobretot, a la impremta Aubert, que encara treballava amb tipografia. Allà va conèixer a Moli qui explica que un dels problemes de la bibliofília és el reduït tiratge, llibres que arriben a un públic molt concret. La biblioteca de Figueres, per exemple, conserva alguns d’aquests volums ideats per Plana. Segons Moli, seria interessant que «es pogués fer una edició normal d’aquestes obres excepcionals que no es repetiran mai més, perquè arribin a les Universitats i escoles» com una col·lecció de catorze llibres que descriuen catorze maneres de fer un llibre.. «Ningú parteix de zero quan es tracta de fer un llibre», diu Domènec Moli. Així, els impressors es van emmirallar per fer llibres en els còdexs, volums «escrits i il·lustrats a mà, obres meravelloses destinades a les corts reials o convents». D’aquí en van sortir els incunables, però només se’n van fer del 1450 al 1500. «Hi havia un analfabetisme extraordinari entre el poble i els llibres permetien ensenyar a escriure i llegir. Va haver-hi una demanda espantosa, els impressors eren pocs, els molins de paper també i l’obra s’anava deteriorant perquè hi havia pressa». Si als segles XVI i XVII «els llibres podien ser curiosos, però no de bibliofília», va ser el XVIII quan «els alemanys i anglesos decideixen tornar a fer llibres que fossin obres d’art». La bibliofília va permetre «salvar molts textos que s’haurien perdut» i les persones que els col·leccionaven «van recollir aquests testimonis que, en el fons, són la història de la humanitat perquè el que no està en els llibres no existeix».
