«El viatge no s’acaba mai», opina l’artista Pere Bellès (Terrassa, 1965). Ho fa conscient que, després de cent vuit dies i més de tres mil cinc-cents quilòmetres caminats acaba de culminar l’aventura que va iniciar el 5 d’agost passat a Cadis arribant a Roma, el seu destí. Aquí s’estarà un sol dia, però no marxarà sense contemplar abans, en el Museo Nazionale Romano, els Gots de Vicarello, quatre copes de plata del segle I dC, uns objectes que han vertebrat aquest singular projecte artístic. Bellès reconeix «sentir-se content de com ha anat tot», però ja té ganes de tornar a casa -no ha descansat quasi cap dia- per començar a donar forma «expositiva o narrativa» a aquest viatge físic i emocional, al «recull d’imatges i vivències», que eren «l’objectiu» de tot plegat. Avança que ho ha tingut clar des del minut zero, tot i que fins al moment en que no fa l’acció «no puc pensar com la vull construir». En aquest projecte, Pere Bellès hi ha bolcat moltes hores, però ell recorda que sempre ha seguit aquesta línia de treball. «M’interessa que cada un sigui diferent de l’altre, però des del primer fins aquest comparteixen un fil narratiu, tenen una coherència i una conseqüència. Difícilment l’hauria fet sense els anteriors».
«El viatge no s’acaba mai», opina l’artista Pere Bellès (Terrassa, 1965). Ho fa conscient que, després de cent vuit dies i més de tres mil cinc-cents quilòmetres caminats acaba de culminar l’aventura que va iniciar el 5 d’agost passat a Cadis arribant a Roma, el seu destí. Aquí s’estarà un sol dia, però no marxarà sense contemplar abans, en el Museo Nazionale Romano, els Gots de Vicarello, quatre copes de plata del segle I dC, uns objectes que han vertebrat aquest singular projecte artístic. Bellès reconeix «sentir-se content de com ha anat tot», però ja té ganes de tornar a casa -no ha descansat quasi cap dia- per començar a donar forma «expositiva o narrativa» a aquest viatge físic i emocional, al «recull d’imatges i vivències», que eren «l’objectiu» de tot plegat. Avança que ho ha tingut clar des del minut zero, tot i que fins al moment en que no fa l’acció «no puc pensar com la vull construir». En aquest projecte, Pere Bellès hi ha bolcat moltes hores, però ell recorda que sempre ha seguit aquesta línia de treball. «M’interessa que cada un sigui diferent de l’altre, però des del primer fins aquest comparteixen un fil narratiu, tenen una coherència i una conseqüència. Difícilment l’hauria fet sense els anteriors».
«El viatge no s’acaba mai», opina l’artista Pere Bellès (Terrassa, 1965). Ho fa conscient que, després de cent vuit dies i més de tres mil cinc-cents quilòmetres caminats acaba de culminar l’aventura que va iniciar el 5 d’agost passat a Cadis arribant a Roma, el seu destí. Aquí s’estarà un sol dia, però no marxarà sense contemplar abans, en el Museo Nazionale Romano, els Gots de Vicarello, quatre copes de plata del segle I dC, uns objectes que han vertebrat aquest singular projecte artístic. Bellès reconeix «sentir-se content de com ha anat tot», però ja té ganes de tornar a casa -no ha descansat quasi cap dia- per començar a donar forma «expositiva o narrativa» a aquest viatge físic i emocional, al «recull d’imatges i vivències», que eren «l’objectiu» de tot plegat. Avança que ho ha tingut clar des del minut zero, tot i que fins al moment en que no fa l’acció «no puc pensar com la vull construir». En aquest projecte, Pere Bellès hi ha bolcat moltes hores, però ell recorda que sempre ha seguit aquesta línia de treball. «M’interessa que cada un sigui diferent de l’altre, però des del primer fins aquest comparteixen un fil narratiu, tenen una coherència i una conseqüència. Difícilment l’hauria fet sense els anteriors».. Àrea arqueològica d’Otricoli, abans Ocriclo, fotografiada per Bellès i on també hi havia una mansio on allotjar-se al transitar per la Via Flaminia / @perebelles. Que hi hagi hagut menys dies plujosos sumat a no haver assolit més recursos financers han fet que l’artista hagi aconseguit avançar l’arribada quasi dues setmanes. Això s’ha traduït en jornades molt llargues, caminant uns quaranta quilòmetres diaris, sempre passant per les poblacions on hi ha les mansions detallades en els Gots de Vicarello. En conversa telefònica, el divendres passat 15 de novembre, l’artista explicava que se sentia bé físicament i que estava resseguint la via Flaminia pels Apenins, concretament, travessant la comarca d’Umbria. A finals de setembre va sortir de la península ibèrica -va fer una parada a Figueres- passant a França pel coll de Panissars. D’allà va anar creuant el país -Perpinyà, Montpeller, Nîmes, Arle- fins als Alps. L’entrada a Itàlia la va fer pel coll de Montgenèvre baixant cap a Torí, la vall del Po i passant per ciutats com Mòdena, Bologna, fins a Rimini. Des que va sortir de Cadis fins aquest moment, Pere Bellès s’ha anat trobant amb circumstàncies previsibles, altres no tant, però totes inserides dins el relat del viatge que li ha permès ser testimoni del canvi d’estacions i la transformació del paisatge, així com les diferents dinàmiques de cada territori que només quan conclogui el periple podrà analitzar i construir. A Itàlia, per exemple, ha passat per molts camps de castanyers i ha vist in situ la collita i la tipologia de maquinària utilitzada. A la vall del Po ha constatat el cultiu d’arròs recordant-li l’Albufera de València o el delta de l’Ebre, també recorreguts.. Tot i que el projecte no el porta a interactuar en excés amb la gent, Pere Bellès ha trobat «bons samaritans» en el camí que li han ofert des de paraigües fins a aigua. A Itàlia, fins i tot, l’han confós amb un pelegrí. «Al final tot plegat no deixa de ser un viatge interior», argumenta l’artista. Com a curiositat, a Gambettola va coincidir amb l’artista gironí Edgar Massegú qui es troba allà fent una residència artística.