Sébastien Tellier es va donar a conèixer fa 25 anys amb L’incroyable vérité (2001), compta amb hits com La ritournelle, Roche o Devine (que va cantar a Eurovisió 2008), i el seu estil ha evolucionat des de l’experimentació amb aires cinematogràfics fins al pop electrònic i la disco music de Kiss thebeast, l’àlbum que porta al Grec.
Sébastien Tellier es va donar a conèixer fa 25 anys amb L’incroyable vérité (2001), compta amb hits com La ritournelle, Roche o Devine (que va cantar a Eurovisió 2008), i el seu estil ha evolucionat des de l’experimentació amb aires cinematogràfics fins al pop electrònic i la disco music de Kiss thebeast, l’àlbum que porta al Grec.
Sébastien Tellier es va donar a conèixer fa 25 anys amb L’incroyable vérité (2001), compta amb hits com La ritournelle, Roche o Devine (que va cantar a Eurovisió 2008), i el seu estil ha evolucionat des de l’experimentació amb aires cinematogràfics fins al pop electrònic i la disco music de Kiss thebeast, l’àlbum que porta al Grec.¿Quina és aquesta bèstia que dona títol al disc, és una part de vostè?Sí, és el meu instint, que sempre estic combatent. En aquest món has de ser amable, respectuós i mostrar el teu millor costat, però dins meu hi ha alguna cosa que em crema. Sempre estic lluitant per imposar el meu costat amable, però, si m’escolto a mi mateix, soc una bèstia. Això crec que li passa a tothom.L’àlbum no sona enfadat ni violent.No. Tinc la meva família, la meva vida, i quan faig música no hi aboquo aquest enuig, sinó que em deixo portar més aviat per un somni, amb el qual jugo per crear les cançons. En aquest disc em vaig fer una promesa: prou d’àlbums conceptuals. Ja n’havia fet massa. Aquesta vegada es tractava de trobar les millors melodies possibles i, a partir d’aquí, escriure les lletres. Vaig escriure Mouton i d’allà va néixer la idea de la bèstia.¿Què el va portar a fitxar Nile Rod-gers a Thrill of the night, tema en què també intervé Slayyiter?La cançó Let’s dance, de David Bowie, que ell va produir, representa per a mi la perfecció. Pots ballar-la, transmet nostàlgia i és enganyosa, perquè és més complexa del que sembla. M’agrada de Nile Rodgers que és un filòsof, un científic de la música.Però en la base de la seva obra hi ha, sobretot, influències franceses.A França, 40 anys enrere, a totes les ràdios posaven Serge Gainsbourg, Christophe, France Gall… Tot això va tenir un gran impacte en mi. Adoro aquestes melodies franceses. Em sento a prop del French touch: música creada pels que vam néixer als anys 70, influïts per les bandes sonores de sèries com Miami vice. Ara hi ha molt hip-hop i r’n’b a França, i està bé, però veig molts artistes que miren de sonar com si fossin nord-americans. Era normal fa 50 anys, però ara ja no. També estimo la cançó espanyola. La meva favorita és Porque te vas, que cantava Jeanette. Vaig posar la meva filla aquest nom per ella.És també un admirador de Salvador Dalí.Perquè va trencar totes les regles i va canviar el joc per sempre. Va redefinir què significa ser un artista: feia bogeries, mentia, era elegant i extravagant alhora, amb un estil, una manera de vestir i un bigoti inconfusibles. M’encanta la seva pintura, és clar, però el que més m’atrau és la seva personalitat. El meu somni és arribar a ser el Dalí de la música.Va anar a Eurovisió amb Divine, produïda per Guy-Manuel de Homem-Christo (Daft Punk). ¿Se’n penedeix?Sí. De fet, el meu desig era no arribar a cantar la cançó. Si ho recorda, vaig sortir conduint un carro de golf i volia estavellar-lo contra l’escenari per
