«Quan la vida et posa en un extrem, has de fer el que sigui per sortir del forat del pou». La Sílvia Fargas, de Roses, ho explica mirant enrere, després d’un recorregut que va començar quan tenia 43 anys i que, durant dues dècades, l’ha obligada una vegada i una altra a adaptar-se a situacions que no havia triat. «Jo he anat fent coses, superant-me, superant-ho tot, i alhora fent aquest canvi, aquesta transformació personal». I és probablement en aquesta última paraula, transformació, on es troba una de les claus del llibre que ara publica: més que reconstruir una cronologia de malalties i tractaments, el que ha volgut posar sobre el paper és què li ha anat passant per dins mentre la seva vida anava canviant.
«Quan la vida et posa en un extrem, has de fer el que sigui per sortir del forat del pou». La Sílvia Fargas, de Roses, ho explica mirant enrere, després d’un recorregut que va començar quan tenia 43 anys i que, durant dues dècades, l’ha obligada una vegada i una altra a adaptar-se a situacions que no havia triat. «Jo he anat fent coses, superant-me, superant-ho tot, i alhora fent aquest canvi, aquesta transformació personal». I és probablement en aquesta última paraula, transformació, on es troba una de les claus del llibre que ara publica: més que reconstruir una cronologia de malalties i tractaments, el que ha volgut posar sobre el paper és què li ha anat passant per dins mentre la seva vida anava canviant.
«Quan la vida et posa en un extrem, has de fer el que sigui per sortir del forat del pou». La Sílvia Fargas, de Roses, ho explica mirant enrere, després d’un recorregut que va començar quan tenia 43 anys i que, durant dues dècades, l’ha obligada una vegada i una altra a adaptar-se a situacions que no havia triat. «Jo he anat fent coses, superant-me, superant-ho tot, i alhora fent aquest canvi, aquesta transformació personal». I és probablement en aquesta última paraula, transformació, on es troba una de les claus del llibre que ara publica: més que reconstruir una cronologia de malalties i tractaments, el que ha volgut posar sobre el paper és què li ha anat passant per dins mentre la seva vida anava canviant.. El llibre es presenta aquest dijous, al vestíbul del teatre de Roses. L’acte es clourà amb una petita actuació musical. Aprendre a viure amb el que ve, una història de força quan la vida es complica recorre vint anys de la seva vida, des que va començar a fer diàlisi fins al càncer de còlon que va superar el 2023, passant per dos trasplantaments de ronyó i un càncer de mama.. Però les malalties hi apareixen com a part d’un recorregut molt més ampli, perquè el que interessa a la Sílvia no és explicar els diagnòstics en si mateixos, sinó tot el que va haver d’anar fent mentre la realitat li canviava al davant. La diàlisi va començar el 2007, quan tenia 43 anys, i va alterar una vida que fins aleshores descriu com a normal, amb la feina, el marit, les dues filles i una rutina que de cop va quedar condicionada per unes hores, unes màquines i unes limitacions que no havia previst.. Una cosa és ordenar vint anys en una conversa o en un llibre, i una altra cosa és haver-los viscut, amb les esperances que apareixien i desapareixien». La diàlisi es va convertir en una part fixa de la seva vida i, enmig d’aquell cansament, va arribar també el diagnòstic de càncer de mama. Ja estava molt afectada físicament quan va haver d’afrontar una nova malaltia, i més endavant vindrien els trasplantaments i, anys després, el càncer de còlon. Explicat així, tot sembla avançar d’un episodi al següent amb una rapidesa que no correspon al que realment hi ha darrere. «Sembla que ho expliquis així molt ràpid, però ha estat un procés molt complicat».. Perquè una cosa és ordenar vint anys en una conversa o en un llibre, i una altra cosa és haver-los viscut, amb les esperances que apareixien i desapareixien, amb les esperes, les recaigudes, els tractaments i aquella necessitat constant d’adaptar-se a una realitat nova. Els metges, diu, hi han tingut un paper fonamental. «T’ajuden, perquè si no, segurament jo no estaria aquí». Però hi ha una altra feina que no depèn dels tractaments i que ella ha anat fent al llarg dels anys: «No deixar-me caure, no deixar-me vèncer», explica. Es tracta, diu, d’una actitud que ha anat construint a mesura que les circumstàncies l’hi obligaven.. En alguns moments va necessitar també buscar altres maneres d’entendre el que li estava passant. Va arribar a veure realment la seva vida en perill i que aleshores va pensar: «No pot ser que la vida s’acabi aquí». No es considera una persona religiosa, però aquella situació va despertar en ella una necessitat de buscar, d’explorar altres coses que li permetessin trobar una mica de pau i de claredat. Recorda que a partir d’aquí es va apropat a l’espiritualitat, va començar a meditar i va buscar recursos que l’ajudessin a viure d’una altra manera. També va estudiar naturopatia i acupuntura i es va interessar per l’alimentació, en un procés que descriu sobretot com una manera d’anar buscant els seus propis recursos.. La família també ha estat una part essencial d’aquest procés. Les seves filles, que ara tenen 36 i 34 anys, eren adolescents durant bona part dels anys més complicats, i la Sílvia explica fins a quin punt el seu entorn l’ha ajudat a continuar i a aixecar-se un cop i un altre. Hi ha moments, diu, en què el cap pot anar en contra d’un mateix, sobretot quan el cos ja no acompanya. «És molt fàcil que el cap es perdi», explica. «Sembla mentida com el cap ens va a la contra.» Per això, darrere de la serenitat amb què avui pot explicar el que ha viscut, hi ha també molta feina personal, i ajuda terapèutica.. Els trasplantaments han estat una altra mostra d’aquestes pujades i baixades. Va començar la diàlisi el 2007 i el 2017 va arribar el primer trasplantament de ronyó, a l’Hospital Clínic de Barcelona. «Contenta de la vida», recorda. Semblava que començava una etapa nova, però el ronyó va durar aproximadament un any i va haver de tornar a la diàlisi. Més endavant arribaria un segon trasplantament, que tampoc no acabaria com esperava.. Tornar a començar després d’haver pensat que finalment una situació s’havia resolt és, per a ella, una de les parts més difícils d’aquest recorregut. No és només acceptar una situació que no vols, sinó tornar a assumir emocionalment que allò que semblava una sortida ja no ho és. És en aquest punt on apareix una paraula que avui utilitza per explicar una actitud que ha anat incorporant amb els anys: resiliència. «L’adaptació és bàsica», diu.. El càncer de còlon va arribar el 2023, després de tots aquests anys, i va afegir una nova dificultat a un cos que ja havia passat per molt. Va acabar el tractament aquell mateix any i, després, va anar a Cambodja a veure la seva filla. El viatge forma part d’aquesta manera diferent d’entendre ara el temps i les coses que pot fer, perquè la Sílvia parla de la necessitat d’aprofitar els moments, de no donar per descomptades aquelles coses que, quan tot va bé, semblen insignificants.. En aquell moment també va trobar un espai important a la Fundació Roses Contra el Càncer, amb la qual està vinculada des del 2023. Hi va trobar persones que estaven passant per processos diferents, però que compartien, d’una manera o altra, aquella experiència d’haver vist la vida alterada per una malaltia. «Vas allà amb el cor obert», explica. «No s’ha de fingir res. T’acullen, t’emboliquen i tires endavant». Encara avui hi continua vinculada i participa en activitats de la Fundació, que ha acabat formant part del seu propi recorregut. Per això, quan va decidir què volia fer amb el llibre, va tenir clar que volia que també tingués una finalitat solidària. Els diners de les vendes aniran íntegrament a la Fundació Roses Contra el Càncer, una manera de retornar, d’alguna manera, part del suport que hi ha trobat.. «A la Fundació Roses Contra el Càncer, hi vas amb el cor obert, no s’ha de fingir res. T’acullen, t’emboliquen i tires endavant». Ara continua fent diàlisi tres vegades per setmana i espera tornar a entrar a la llista per a un altre trasplantament. Per això, l’adaptació de què parla no és una etapa que ja hagi quedat enrere, sinó una manera de continuar vivint amb allò que encara no sap com acabarà. I, malgrat tot el que ha passat, diu estar «molt serena. Visc amb la calma ja fa bastants anys», explica. Hi ha una serenitat que no ve d’haver resolt totes les incerteses, sinó d’haver après a no deixar que ocupin tot l’espai en la seva vida. Li agrada viure, diu, i «assaborir cada moment».. Després d’anys en què la rutina ha estat molt marcada pels hospitals, la diàlisi, els tractaments i les esperes, ara també tenen un valor especial les coses petites: ser a casa, estar al sofà amb el seu home, parlar tranquil·lament, compartir una estona amb les filles, que ja són grans. Moments que enyorava enormement quan es trobava ingressada en un hospital. «Tot això que he aconseguit, és com un bagatge, però si és tractava de fer un aprenentatge de vida, m’ha costat una mica car, la veritat». Amb aquesta frase resumeix bé la distància entre explicar ara aquests vint anys i haver-los viscut. Per això ara no parla del futur, la Sílvia prefereix quedar-se en una cosa molt més concreta: ara és aquí, i ara és un bon moment, conclou.
