Alaska és una dona poderosa i empoderada, una mena de vendaval, com resa una de les seves cançons, que, tot i que els anys van passant, manté intacta la capacitat de transformar una pista de terra polsegosa en una de ball discotequera, amb làsers, llums intermitents i ballarins amb coreografies elegants per aportar-li el màxim de glamour. Això és el que va passar aquest passat diumenge a la nit a la Ciutadella de Roses i dins el festival Sons del Món quan, des del minut zero, en què la cantant va aparèixer dalt de l’escenari, tots els presents es van deixar portar pels ritmes electrònics i discotequers de Fangoria. Els presents ja duien més d’una hora llarga de preparació, escalfant motors a peu dret amb Nancys Rubias, el grup que lidera la parella d’Alaska, Mario Vaquerizo, qui, sense complexos i amb moviments sensuals, va obrir la nit. Més tard, arribaria Fangoria, a qui tothom realment esperava. Alaska, la cantant i líder absoluta de la formació integrada també per Nacho Canut, va aparèixer enfundada en un vestit negre de blonda, talment com si fos una segona pell, el primer dels tres que lluiria al llarg d’una hora i mitja d’espectacle. Per trencar el gel, la cantant va arrancar amb força amb la cançó La verdad del seu nou àlbum, La verdad o la imaginación, acabat d’estrenar aquest any. Sempre acompanyada d’un grup de ballarins, Alaska va anar desgranant prop d’una vintena de temes, alguns himnes que ja formen part de la memòria col·lectiva com Espectacular o Bailando, en aquest cas revisitat amb un estil electrònic molt escaient que va entusiasmar al públic, principalment boomers i integrants de la Generació X.
Alaska és una dona poderosa i empoderada, una mena de vendaval, com resa una de les seves cançons, que, tot i que els anys van passant, manté intacta la capacitat de transformar una pista de terra polsegosa en una de ball discotequera, amb làsers, llums intermitents i ballarins amb coreografies elegants per aportar-li el màxim de glamour. Això és el que va passar aquest passat diumenge a la nit a la Ciutadella de Roses i dins el festival Sons del Món quan, des del minut zero, en què la cantant va aparèixer dalt de l’escenari, tots els presents es van deixar portar pels ritmes electrònics i discotequers de Fangoria. Els presents ja duien més d’una hora llarga de preparació, escalfant motors a peu dret amb Nancys Rubias, el grup que lidera la parella d’Alaska, Mario Vaquerizo, qui, sense complexos i amb moviments sensuals, va obrir la nit. Més tard, arribaria Fangoria, a qui tothom realment esperava. Alaska, la cantant i líder absoluta de la formació integrada també per Nacho Canut, va aparèixer enfundada en un vestit negre de blonda, talment com si fos una segona pell, el primer dels tres que lluiria al llarg d’una hora i mitja d’espectacle. Per trencar el gel, la cantant va arrancar amb força amb la cançó La verdad del seu nou àlbum, La verdad o la imaginación, acabat d’estrenar aquest any. Sempre acompanyada d’un grup de ballarins, Alaska va anar desgranant prop d’una vintena de temes, alguns himnes que ja formen part de la memòria col·lectiva com Espectacular o Bailando, en aquest cas revisitat amb un estil electrònic molt escaient que va entusiasmar al públic, principalment boomers i integrants de la Generació X.
Alaska és una dona poderosa i empoderada, una mena de vendaval, com resa una de les seves cançons, que, tot i que els anys van passant, manté intacta la capacitat de transformar una pista de terra polsegosa en una de ball discotequera, amb làsers, llums intermitents i ballarins amb coreografies elegants per aportar-li el màxim de glamour. Això és el que va passar aquest passat diumenge a la nit a la Ciutadella de Roses i dins el festival Sons del Món quan, des del minut zero, en què la cantant va aparèixer dalt de l’escenari, tots els presents es van deixar portar pels ritmes electrònics i discotequers de Fangoria. Els presents ja duien més d’una hora llarga de preparació, escalfant motors a peu dret amb Nancys Rubias, el grup que lidera la parella d’Alaska, Mario Vaquerizo, qui, sense complexos i amb moviments sensuals, va obrir la nit. Més tard, arribaria Fangoria, a qui tothom realment esperava. Alaska, la cantant i líder absoluta de la formació integrada també per Nacho Canut, va aparèixer enfundada en un vestit negre de blonda, talment com si fos una segona pell, el primer dels tres que lluiria al llarg d’una hora i mitja d’espectacle. Per trencar el gel, la cantant va arrancar amb força amb la cançó La verdad del seu nou àlbum, La verdad o la imaginación, acabat d’estrenar aquest any. Sempre acompanyada d’un grup de ballarins, Alaska va anar desgranant prop d’una vintena de temes, alguns himnes que ja formen part de la memòria col·lectiva com Espectacular o Bailando, en aquest cas revisitat amb un estil electrònic molt escaient que va entusiasmar al públic, principalment boomers i integrants de la Generació X.. Alaska es va dirigir en diferents ocasions a l’auditori sobretot per agrair tornar a ser a Sons del Món i tot recordant l’última ocasió, l’any 2021, quan el públic havia d’estar-se assegut, separat uns metres i amb mascareta. Eren aquells temps de la Covid, que sense tan llunyans. Per sort, va assegurar, «ara no hi ha cadires i tothom pot ballar». També va reconèixer que com a grup eren deutors dels vells èxits que sempre els acompanyen, però també va reafirmar la voluntat d’anar introduint les noves cançons, com les d’aquest últim disc. Així va ser com, baixant revolucions després d’un intens viatge a París, va pujar a l’escenari Rafa Spunky per interpretar junts, asseguts al voltant d’una taula i amb dues copes de vi, la cançó Consecuencias. De la calma, però arrancaria la potència de Perlas ensangrentadas, Fiesta en el infierno que va tenyir tot l’escenari de vermell i Dramas y comedias, que va ser molt celebrada pels assistents. No va faltar A quién le importa que va arrancar sense que el públic quasi se n’adonés i que els va atrapar.. A la recta final del concert, ja dins la secció de bisos i entre ventalls per sufocar la calor d’una nit quasi tropical, els ritmes anaren in crescendo i el públic es va deixar anar una mica més. Va ser aleshores quan Alaska va interpretar, entre altres, No sé qué me das i l’eterna Ni tu ni nadie que tot l’auditori va corejar sense deixar de ballar i saltar amb el mòbil a la mà. Tot havia de quedar enregistrat. Per tancar la nit van pujar a l’escenari els components de Les Nancys Rubias, «les nostres amigues», com les va descriure Alaska, i junts van interpretar la molt esperada Heroes que va deixar molt alt el llistó demostrant que la música de Fangoria, i sobretot la personalitat escènica d’Alaska, continua plenament vigent.
