Ens escriu un home explicant: «Fa temps que la meva relació no està bé, ens estimem o, almenys, jo sento que encara hi ha afecte, però també hi ha molt cansament, discussions repetides i una sensació constant d’estar intentant salvar una cosa que potser ja no es pot salvar. El que més em costa és saber quan s’ha de continuar lluitant i quan s’ha d’acceptar que s’ha acabat». Parlem d’això amb Rosa Rabbani, psicòloga.
Ens escriu un home explicant: «Fa temps que la meva relació no està bé, ens estimem o, almenys, jo sento que encara hi ha afecte, però també hi ha molt cansament, discussions repetides i una sensació constant d’estar intentant salvar una cosa que potser ja no es pot salvar. El que més em costa és saber quan s’ha de continuar lluitant i quan s’ha d’acceptar que s’ha acabat». Parlem d’això amb Rosa Rabbani, psicòloga.
Ens escriu un home explicant: «Fa temps que la meva relació no està bé, ens estimem o, almenys, jo sento que encara hi ha afecte, però també hi ha molt cansament, discussions repetides i una sensació constant d’estar intentant salvar una cosa que potser ja no es pot salvar. El que més em costa és saber quan s’ha de continuar lluitant i quan s’ha d’acceptar que s’ha acabat». Parlem d’això amb Rosa Rabbani, psicòloga.. Aquesta persona posa sobre la taula una qüestió crucial per a moltes parelles: no estic bé en la meva relació però no sé si és suficient per deixar-ho, he d’acceptar que ja no és com abans… ¿Com decidir separar-nos o no de la nostra parella?. El criteri principal és el d’haver fet moltes coses per sostenir la relació i fer-la créixer. I si tot això no ha funcionat, plantegem una ruptura. Venen a la consulta parelles perquè volen que els ajudi a separar-se. Perdona, la meva feina no és ajudar a separar les persones. Potser heu de trucar a un advocat, no a un psicòleg. La meva tasca consisteix a acompanyar-les a seguir juntes, però satisfetes, contentes.. Però posem-nos en la situació en què tots dos han fet tot el possible i veuen que la relació ja no tornarà a ser com abans. Tot i així, hi ha una certa inèrcia, tendresa, els fills, la feina, un cert benestar… I decideixen continuar junts. ¿Què en penses?. Que la inèrcia és una raó per generar una ruptura. Si el que hi ha és monotonia, o que ens hem acostumat l’un a l’altre, mira què pots fer.. O sigui, no ens conformem.. Amb la inèrcia, com amb tantes altres coses, podem treballar-hi. Les coses no canvien soles. Quan una parella ve a consulta, la primera pregunta que fem els psicòlegs és, en el nostre argot, sobre les «solucions intentades»: ¿Què heu fet per intentar solucionar el problema? ¿I què us ha portat a la conclusió que us heu de separar? La gran majoria…. No han fet res.. No han fet absolutament res. Es queden callades, intentant pensar què han fet. I, quan responen, sovint el que expliquen és escandalosament insuficient. ¿Com vols que funcioni una relació sense fer cap esforç?. ¿Un altre ingredient d’una possible ruptura, a més de la inèrcia, pot ser un problema en les relacions sexuals?. En el discurs de les parelles, la sexualitat és un tema que sovint sembla més important del que és a la pràctica. Hi ha una qüestió molt més determinant: que un dels dos vulgui parlar i buscar solucions, i l’altre no vulgui ni sentir-ne a parlar, o parli però no faci cap canvi. Si portes mitja vida intentant solucionar un problema, n’heu parlat una vegada i una altra, i l’altra persona no reacciona ni fa cap pas endavant, això és determinant.. En el bolero ‘Nosotros’ hi ha un argument d’un a l’altre per trencar, malgrat el «romance tan divino»: «Por tu bien te digo adiós». ¿Pot passar?. És un amor preciós, d’aquells de «t’estimo, t’adoro»… Em sap greu carregar-me la cançó, però cal anar amb compte amb aquests discursos. ¿On s’ha vist que algú decideixi unilateralment deixar una cosa tan meravellosa «pel teu bé»?. Però això passa… ¿I com se sent l’altre?. Doncs fatal, perquè si una ruptura ja genera impotència, imagina’t la impotència que genera que algú decideixi alguna cosa tan important i que, a sobre, et digui que ho fa pel teu bé.. Normalment, això de deixar-ho pel bé de l’altre és una excusa.. És un eufemisme.. Per no dir «no t’aguanto més».. No et pensis, hi ha persones que entren en una mena d’espai gris i es convencen que no són prou bones per a la seva família, que no ho estan fent bé, que l’altra persona es mereix tenir una parella millor…
