Quan les ombres de la mort es passejaven entre els llençols del geni, Dalí va mussitar: «Meu amic Lorca», i la infermera que li arreglava la gira del llençol va pensar que el pintor feia referència a l’alcalde de Figueres. Diuen els entesos que a les darreres hores de l’existència humana venen a fer-nos companyia tots aquells moments meravellosos que la vida ens ha regalat.
Quan les ombres de la mort es passejaven entre els llençols del geni, Dalí va mussitar: «Meu amic Lorca», i la infermera que li arreglava la gira del llençol va pensar que el pintor feia referència a l’alcalde de Figueres. Diuen els entesos que a les darreres hores de l’existència humana venen a fer-nos companyia tots aquells moments meravellosos que la vida ens ha regalat.
Quan les ombres de la mort es passejaven entre els llençols del geni, Dalí va mussitar: «Meu amic Lorca», i la infermera que li arreglava la gira del llençol va pensar que el pintor feia referència a l’alcalde de Figueres. Diuen els entesos que a les darreres hores de l’existència humana venen a fer-nos companyia tots aquells moments meravellosos que la vida ens ha regalat.. Personalment, penso que l’artista feia esment d’un altre Lorca, malgrat la coincidència de cognoms. A qui al·ludia Dalí era a Federico García-Lorca a qui va conèixer a la Residencia de Estudiantes de Madrid l’any 23, i malgrat la diferència d’edat, es duien sis anys, poeta i pintor van iniciar una història peculiar. Segons uns una íntima amistat, segons d’altres un amor platònic que no va anar més enllà. Sigui com sigui, el que és una realitat és que a certes edats hi ha una comunió gairebé màgica que teixeix xarxes i complicitats que deixen empremta en el temps. Tant és així que el notari Dalí va convidar el poeta a la casa d’estiueig que la família Dalí tenia a Es Llaner a Cadaqués. El poble va ser l’escenari vacacional de l’entesa i les col·laboracions entre ambdós. Escrivia el poeta: «Cadaqués, en el fiel del agua y la colina / Eleva escalinatas y oculta caracolas (…) / ¡Oh Salvador Dalí de voz aceitunada! / No elogio tu imperfecto pincel adolescente / ni tu color que ronda la color de tu tiempo, / pero alabo tus ansias de eterno limitado. / Alma higiénica, vives sobre mármoles nuevos. / Huyes la oscura selva de formas increíbles. / Tu fantasía llega donde llegan tus manos, / y gozas del soneto del mar en tu ventana».. L’avinença era tal que s’explica que el pintor va empènyer i ajudar a Lorca pel que fa a la seva vena més artística com a dibuixant i diuen que el poeta va facilitar que el pintor escrivís. Fins aquí és cosa sabuda. El que ningú no sap, però, és que en aquesta simfonia d’influències mútues amb Mariana Pineda acabada, Dalí pinta uns decorats per a l’obra i plegats l’estrenen a Palau-saverdera, concretament a Can Met, cafè propietat d’en Jaume Canals Aulet, empresari i cafeter. Per entendre la rellevància del personatge, els diré que ja en aquells temps pretèrits en Met havia estat per Amèrica i havia fet seu el somni de viure una temporada a Nova York. Ben segur que si Josep Pla l’hagués conegut, li hauria dedicat un capítol a Homenots o bé a Retrats de passaport. L’establiment que regentava, avui encara dempeus, però ja tancat, era un lloc deliciós amb taules de forja i marbre, una estufa de ferro colat i una gramola. Dels pocs que els diumenges a la tarda es convertia en cafè cantant. En Met anava fins a Barcelona a contractar les artistes. Veuran, doncs, que el cafè no era poca cosa ni el propietari, tampoc. Com anècdota curiosa els diré que les cupletistes no faltaven a la missa de dotze amb tot el decòrum que demanava l’ofici i que sovint les hi acompanyava la filla gran del cafeter, subjugada pels barrets i l’elegància de les cantants.. El local tenia cinema i fins i tot un escenari, que encara conserva, pel qual el pintor figuerenc va pintar uns decorats I els podria ben assegurar que el que avui anomenaríem com una preestrena o un primer tempteig de Mariana Pineda es va dur a terme a Palau-saverdera. Els escriptors sempre tenen present la darrera obra i ja n’havien fet lectures dramatitzades a Figueres, concretament a la notaria del carrer Monturiol de la qual n’era titular el pare del pintor. Els dos artistes duien de cap, però, la seva posada en escena i el cafè d’en Met els servia en safata de plata un espai escènic a prop de Cadaqués, a cost zero i amb públic inclòs. Un espai on desplegar l’escenografia, declamar i observar les reaccions de la concurrència. Els dos joves s’hi van agafar i van assajar una primera mise en scène que ben segur els va donar inputs suficients dels quals prendre nota.. Un dibuix de Dalí pel muntatge ‘Mariana Pineda’ de Lorca. / Empordà. Això són les bambolines oficioses a les quals he arribat a cap, després de capgirar l’hemeroteca i escoltar de la veu de les filles del cafeter l’anècdota familiar. Les dues noies, un parell de senyores podríem dir-ne avant la lettre, gens a l’ús per a la societat d’aquells temps, eren dones amb carrera universitària que van opositar i treballar, molt lluny tot plegat de les feines reservades per a les fèmines de l’època és a dir, anar al camp, la fàbrica, o a brodar. I el fet va anar de la següent manera.. En Jaume Canals era germà de llet de l’Albert Serra el qual havia conegut a Salvador Dalí a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. Va ser aquest qui va demanar a en Met de fer la representació de l’obra, i el cafeter que estimava a l’Albert com si de la família fos, li va dir que sí. En Met, doncs, li va cedir la sala amb la mateixa bonhomia que l’acompanyava tothora amb un: «Vosaltres mateixos, feu el que vulgueu». I sense afegir res més va deixar anar una exhalació aromàtica de l’havà que duia sempre a la boca.. El que explica l’hemeroteca, i ja és història coneguda i podríem dir-ne oficial, és que Mariana Pineda es va estrenar a Barcelona al Teatre Goya el dia de Sant Joan de l’any 1927 amb Margarita Xirgu com a protagonista granadina del drama lorquià. Repetint, doncs, el format iniciat al cafè de can Met pel que fa als decorats i l’escenografia pintats per Salvador Dalí. Estant en cartellera tan sols una setmana, va coincidir en el temps amb l’exposició de vint-i-quatre dibuixos a les galeries Dalmau de Lorca. Entre els exposats hi havia un retrat de Salvador Dalí (el pintor pintat). Així que la breu estada a la ciutat va ser ben profitosa i amb motiu de celebrar tot plegat, l’escriptor, els amics catalans i la Xirgu van homenatjar el paladar i visitar el 7 Portes. Les estovalles tenen el poder secret de crear vincles al seu voltant. Expliquen al restaurant que el poeta tenia criteri a l’hora de menjar bé, si bé era un comensal moderat, allunyat de tips i fartaneres. En Paco Parellada va fer signar l’actriu i el poeta al llibre de comensals il·lustres avui també extraviat. Quants objectes perduts per un sol article!. Imatge actual de l’escenari de Can Met on podria ser que hi hagués els decorats perduts. / Cedida. I el lector es preguntarà què va ser de l’obra del pintor en la primera posada en escena al cafè del poble?. Pel que fa a les filles del cafeter de Palau-saverdera, moltes dècades després una tarda avorrida i plujosa de Divendres Sant, la memòria els va retornar als estius pretèrits de la seva joventut, a les festes majors del poble, a les tardes de cinema i les nits de ball, al cafè-cantant de cuplets i lluentons amb la Camil·la Lloret al piano, i a l’estrena de l’heroïna de Granada i les escenografies del fill del notari. I saben què? Van regirar de dalt a baix tots els racons de l’antiga sala i ni rastre…I vet aquí que van deduir que les rates o pot ser els anys havien fet la seva feina. Hi ha qui pensa que dormen el son profund i silent dels oblidats sota la conquilla polsosa de l’apuntador convertida en càpsula del temps…. Tancada la sala, el forat es va convertir en un espai pels mals endreços i totes les andròmines que feien nosa pel teatre i pel cafè. Espero amb aquest escrit no despertar-los del seu són etern…Jo penso si tal vegada, els artistes, curosos de la seva obra, acabada la funció ho van ben plegar, guardar en una caixa i s’ho van endur enllà cap a la casa d’Es Llaner on els esperava la família per a sopar. Però res més lluny de la realitat, allò va ser tan sols un primer assaig. La Margarita Canals, la filla gran d’en Met, recordava amb total claredat haver-los vist a casa seva temps després de la representació. Tot serà que algú s’aixequi un dia, es llevi la mandra i comenci a buidar el coverol a veure què en surt i reafirmi la recerca d’una servidora, amb aquestes coses mai se sap. I saben què? Doncs que em consta que un dels investigadors més prolífics del patrimoni cultural d’aquest nostre petit país ja ha posat fil a l’agulla.
