No ho sé, no penso en termes del que és més clàssic o experimental o comercial. M’importa el que és creatiu i interessant, i la llibertat. El que faig sempre surt d’una expressió musical experimental, molt íntima, al piano, i després hi ha un procés de transformació amb diferents persones que tinc al costat. Podem crear un paisatge com si fos un quadre, i després les cançons, com si es tractés de pintures, formen part d’un àlbum que configura una història. És complicat i senzill al mateix temps. Però jo he triat sempre això, una experimentació pop alternativa.
No ho sé, no penso en termes del que és més clàssic o experimental o comercial. M’importa el que és creatiu i interessant, i la llibertat. El que faig sempre surt d’una expressió musical experimental, molt íntima, al piano, i després hi ha un procés de transformació amb diferents persones que tinc al costat. Podem crear un paisatge com si fos un quadre, i després les cançons, com si es tractés de pintures, formen part d’un àlbum que configura una història. És complicat i senzill al mateix temps. Però jo he triat sempre això, una experimentació pop alternativa.
No ho sé, no penso en termes del que és més clàssic o experimental o comercial. M’importa el que és creatiu i interessant, i la llibertat. El que faig sempre surt d’una expressió musical experimental, molt íntima, al piano, i després hi ha un procés de transformació amb diferents persones que tinc al costat. Podem crear un paisatge com si fos un quadre, i després les cançons, com si es tractés de pintures, formen part d’un àlbum que configura una història. És complicat i senzill al mateix temps. Però jo he triat sempre això, una experimentació pop alternativa.M’agrada molt Waters, aquí fa la narració d’una ràdio nostàlgica del futur. Són com esquetxos. La cançó que dona títol a l’àlbum no la pots separar fàcilment de l’àlbum, i això m’agrada. D’altres sí que es poden. Però els àlbums són importants, perquè, en aquest món virtual, són les úniques cases que pots construir. És com una inversió artística.És clar, perquè actualment estem molt connectats i alhora molt sols, més que abans. I això és així en qualsevol edat. Ara estem parlant per aquí [via Zoom], però jo no et puc tocar, ni veure com són els teus pantalons, ni apreciar el ritme amb què respires. I no és una observació romàntica. Sí, l’amor està canviant. A l’àlbum parlo de l’amor com un contacte humà, no només romàntic. L’amor com una conversa sense paraules, fins i tot sense gestos físics. En la bogeria de la vida, el caos és el més deliciós i creatiu: la creativitat i les connexions lliures, que són el més important en la nostra vida amorosa i en el desenvolupament de la nostra personalitat, als 13 anys i als 50. No pots programar les amistats que faràs, la vida genera un grau de caos i això és el que estem perdent una miqueta. Amb les aplicacions pots solucionar la teva vida de vegades, però d’altres, no.No tinc temps d’alimentar la nostàlgia. L’àlbum és més un manifest que una declaració de nostàlgia, que és un sentiment feble, amb el qual no canvies res. Crec que estem en una època en què hem de manifestar la nostra identitat amb tota la seva complexitat. S’ha de resistir la tendència a reduir-nos a una cosa més digerible. Jo no vull ser més digerible, ni més comprensible. Tots som complexos: els artistes i cada persona del públic. Jo parlo diversos idiomes, però com més parlo, menys es pot entendre el que estic dient, i això és perfecte.Des del principi hi va haver la música clàssica: Mozart, Stravinsky, Britten, Ligeti… Però després em van inspirar grups dels 80 com aquell que tenia un cantant de veu molt aguda. Com s’anomenava? Bronsky Beat, sí. I als 2000, Fischerspooner. Ja veus, quina barreja. Per mi no hi ha tanta distància entre la música clàssica i l’electrònica. En la música electrònica dels 80 hi havia unes tensions al servei de la història que s’explicava, i podies cantar aquestes cançons amb el piano o la guitarra. No era com l?
