La foto d’un acusat entrant en un jutjat ja no sempre s’assembla a una foto de jutjat. De vegades sembla una campanya, un look, un mem. Francesc Soler va començar a donar-hi voltes en veure com els mitjans il·lustraven les notícies sobre Luigi Mangione amb imatges seves a la platja o sense samarreta, «com si fos un playboy». El periodista i escriptor, nascut a Roda de Ter el 1978, signa Los asesinos guapos. La oscura fascinación por Luigi Mangione y otros criminales bellos (Alrevés Editorial), un assaig pop sobre criminologia, neurociència, cultura popular, moda i xarxes.
La foto d’un acusat entrant en un jutjat ja no sempre s’assembla a una foto de jutjat. De vegades sembla una campanya, un look, un mem. Francesc Soler va començar a donar-hi voltes en veure com els mitjans il·lustraven les notícies sobre Luigi Mangione amb imatges seves a la platja o sense samarreta, «com si fos un playboy». El periodista i escriptor, nascut a Roda de Ter el 1978, signa Los asesinos guapos. La oscura fascinación por Luigi Mangione y otros criminales bellos (Alrevés Editorial), un assaig pop sobre criminologia, neurociència, cultura popular, moda i xarxes.
La foto d’un acusat entrant en un jutjat ja no sempre s’assembla a una foto de jutjat. De vegades sembla una campanya, un look, un mem. Francesc Soler va començar a donar-hi voltes en veure com els mitjans il·lustraven les notícies sobre Luigi Mangione amb imatges seves a la platja o sense samarreta, «com si fos un playboy». El periodista i escriptor, nascut a Roda de Ter el 1978, signa Los asesinos guapos. La oscura fascinación por Luigi Mangione y otros criminales bellos (Alrevés Editorial), un assaig pop sobre criminologia, neurociència, cultura popular, moda i xarxes.. Abans d’entrar en matèria, i com a bon narrador del gènere, Soler obre foc amb aquesta inquietant reflexió: «Una societat que converteix en ídols pop assassins no sé si, quan es miri al mirall, li agradarà el que veurà». A continuació, mostra les seves armes: ha intentat respondre a aquesta «fosca fascinació col·lectiva» recorrent a una vintena d’especialistes —psicòlegs, neurocientífics, criminòlegs, filòsofs, advocats i periodistes— i altres fonts.. Els experts coincideixen: la bellesa altera el nostre judici. «Ens costa pensar que una persona atractiva pugui ser dolenta», sintetitza. És l’‘efecte halo’: el cervell tendeix a associar atractiu amb confiança, bondat o èxit. «Quan veiem alguna cosa atractiva, el nostre cervell ens fa confiar, ens enganya», insisteix.. A Espanya, Soler veu un cas especialment revelador en Daniel Sancho. Jove, atractiu, fill d’una família coneguda i convertit en protagonista del relat, va acabar ocupant molt més espai mediàtic que Edwin Arrieta. «La narrativa acaba intercanviant els papers d’una manera brutal», sosté. Es va parlar de les condicions de Sancho a la presó, de la seva família, del seu futur i fins i tot de la seva vida sentimental mentre la víctima [que va acabar esquarterada i en bosses d’escombraries, recordin] quedava relegada. «És el cas de la víctima totalment ignorada». Per a Soler, aquí conflueixen romantització, classe i bellesa.. Daniel Sancho. / EFE. Ted Bundy és l’exemple clàssic. El seu aspecte de jove educat i inofensiu el va ajudar a fer que algunes víctimes abaixessin la guàrdia. «La bellesa pot ser una arma», assenyala. Charles Manson, en canvi, distava del cànon de galant, però per a Soler va ser «el mag de la seducció màxima»: carisma, manipulació, admiradores i propostes de matrimoni. Murder groupies de manual.. Perquè la fascinació no es queda a la pantalla. Són sobretot dones les que escriuen a criminals empresonats, els envien cartes, fotografies, propostes de matrimoni o diners. I això té un nom: «hibristofília», l’atracció sentimental o sexual cap a persones que han comès delictes violents.. Soler recull explicacions que van de la hipermasculinitat a l’amor redemptor. Segons l’autor, moltes admiradores d’aquests perfils deuen pensar: «Segurament ha tingut una infància complicada i jo, a base d’amor, el reformaré» [en fi]. La presó, a més, afegeix una altra paradoxa a aquest caldo gros: l’home perillós pot resultar més «segur», perquè la presó imposa distància.. L’altra gran peça és a les nostres pantalles. El true crime s’ha convertit en entreteniment de masses i Netflix, per exemple, aplica al crim real recursos de la ficció: música, suspens, cliffhangers [final en suspens] i actors atractius. «Quan fitxes Zac Efron per interpretar Ted Bundy, ho fas amb tota la intencionalitat», sosté Soler.. Dahmer va adquirir el rostre d’Evan Peters i els germans Menéndez van tornar per a una generació que ni tan sols havia nascut quan van cometre els assassinats. «Si poses dos nois joves molt atractius i omples la sèrie d’escenes en què es treuen la samarreta, estàs sexualitzant la figura de l’assassí», subratlla.. Després arriben TikTok i el fandom. La pregunta ja no és només si Netflix ofereix true crime perquè volem veure’l, sinó si també contribueix a ensenyar-nos a desitjar els seus criminals.. Què va abans, l’ou o la gallina?. I llavors apareix la figura de Luigi Mangione, l’últim cas viral, gairebé «com la fórmula de la Coca-Cola, perfeccionada, amb tot l’anterior». Jove, blanc, universitari, de família acomodada, atractiu, musculat i amb tota una vida documentada a internet. «Sempre obtindrà més clics una informació sobre Mangione acompanyada d’una foto seva sense samarreta que una foto entrant al jutjat o de perfil, de fitxa policial», admet Soler.. La metamorfosi va ser immediata. Mangione, que s’ha declarat culpable d’assetjar i assassinar a trets a Manhattan Brian Thompson, CEO de l’asseguradora UnitedHealthcare, va passar a ser una mena de justicier per als qui van interpretar el crim com un atac contra les grans corporacions sanitàries estatunidenques.. I d’aquí va passar a ‘crush’, ‘sex symbol’, mem i icona de moda. «El seu jersei bordeus es va esgotar a les botigues i els seus mocassins sense mitjons es van convertir en conversa en reputades revistes de moda», relata Soler. «El personatge de bonorro s’ha menjat el d’heroi», insisteix l’autor. Mangione està, descriu, «més a prop d’inspirar una línia de moda que d’un moviment revolucionari».. Les xarxes, assegura, contribueixen a accelerar el procés. Els mitjans parlen de Mangione; les xarxes el bategen com a hot assassin; els mitjans converteixen aquesta reacció en notícia… I així, ad infinitum. «Es va creant una roda entre mitjans i xarxes socials molt perillosa», considera. L’acusat deixa de ser només notícia per convertir-se en personatge, estètica i producte.. La bellesa pot colar-se fins i tot en la Justícia. Així ho explica l’advocat penalista Carles Monguilod, una de les veus expertes protagonistes del llibre: «Un judici, en el fons, és un acte de seducció». Com vesteix l’acusat, com parla o si sembla amenaçador condiciona percepcions. «Són persones jutjant persones», insisteix el periodista. El ‘pretty privilege’, per tant, tampoc es queda a la porta del tribunal.. El mateix Soler no fuig del seu costat de ‘consumidor’ d’aquestes històries. Reconeix que ha compartit mems i que el mateix llibre contribueix a engreixar el personatge. «Si Mangione no fos un ídol de la cultura pop, jo no hauria escrit aquest llibre —assenteix—. En això hi hem participat tots».. Un assassinat pot convertir-se en mem en unes hores; una compareixença judicial, en passarel·la; i una tragèdia real, en vuit episodis per veure d’una tirada. O no?
